Terratrement

En un instant tot es va cloure. La llum. El corrent d’aire. La cremallera dels pantalons. Tres portes amb pany i clau. Un problema matemàtic i dues hipotesi. L’estoig de les ulleres i una supernova a cent anys llum. Una cel.la dins d’ un altre. La punxa dins el bolígraf. Després, van arribar els equips de rescat. I el seu germà va reconeixer , com un llamp, un fragment del seu cor resignat. Havia patit l’urpada del desengany, just abans de l’explosió que ho va cloure tot.

El tresor ocult

Era diumenge. La gent passejava tranquil.lament durant un breu interludi entre pluges. I a la platja un individuu resseguia pam a pam la sorra amb un detector de metalls. Tot i que el dia era gris i el sol estava completament tapat, l’home portava ulleres fosques. I també una gorra amb visera. Em va semblar clar que no volia que ningú el pogués conèixer. Ben mirat ens estava fotent. Aquest home que s’amagava darrera d’una mitja disfressa cercava un tresor ocult (joies i objectes metal.lics de valor). I no us penseu que uso expressions de criatura. Ho diu el Codi Civil (amen). L’article 351 del Codi Civil diu que el “tesoro oculto” pertany a l’amo del terreny, però si el terreny no és del descobridor , aquest se’n pot quedar la meitat. Només la meitat. I sempre que el descobriment s’hagi fet per casualitat. La platja és domini públic, no és del tio de les ulleres fosques. Fins aquí, correcte. Però un individu pentinant la platja , fins l’ultim racó, amb un detector de metalls no em sembla a mi un mètode de descoberta precisament casual. En conclusió : si aquests individuus poden apropiar-se així del que seria de l’estat, demà mateix vaig a visitar la seu del Banco de España o l’ Agencia Tributaria, a veure quins tresors ocults hi trobo, tot vagarejant “casualment”. Cal aprofitar les interpretacions flexibles de la llei que ,de tant en tant, fa l’estat.

Un gran home del nostre temps

Samuel viatjava per primer cop a l’espai. Tres milions d’euros de la seva butxaca. Cinc o sis voltes a la terra. I tornada. Una sínia de luxe. La gosa Laika hi va anar gratis. Ara la gent paga per pujar allà dalt. I a més, en Samuel havia tingut que esperar quatre anys fins que hi va poder anar. Els altres viatgers espacials farien experiments científics. En Samuel va explicar a la premsa que ell no. No faria experiments científics. No era científic. La premsa, ja es sap, va insistir. I en Samuel , una mica tip, va dir que ell anava a l’espai a tocar-se els pebrots. Ara tot el món estava pendent d’en Samuel. Havia tingut una sortida que va atraure totes les mirades i pensaments del món. La gent estava captivada pel nou geni de l’espai. Les persones maltractades del planeta sentien que en Samuel era un dels seus. I no va decebre a ningú. Quan les televisions d’arreu del planeta van connectar amb la nau espacial, en Samuel va agafar-se els genitals com si els pesés. L’èxit fou apoteòsic i inimaginable. Es venien poli-tons de telèfon amb la seva frase: “vaig a tocar-m’hi els pebrots”. Els homes ,i també les dones , es saludaven i s’acomiadaven tocant-se els collons ( cadascun els seus i elles fent només el gest com si en tinguessin). Els nens , a l’escola, li deien als professors que ells estaven allà per tocar-se els pebrots. Els funcionaris exactament igual, tot i que això no va sorprendre gens als usuaris dels serveis públics. Fins i tot en un debat parlamentari el cap de l’oposició li va etzibar al president del govern que només estava allà per tocar-se els pebrots i a l’endemà la popularitat del president havia augmentat de manera espectacular. Sens dubte, en Samuel serà un patrici significatiu de la nostra era. Un home representatiu de tot allò que són els nostres valors. Un visionari del segle XXI.

Els nens

En un racó del cementiri, el vell mirava aquell devesall de restes humanes sense ordre. Era repugnant. “Jo què sé quin dels meus dos fills és aquest”, li va dir a la secretària judicial. “Escolti”, és molt important va replicar la funcionària amb un to aspre, “s'han de fer les proves de l'ADN i en la mateixa tomba es van enterrar els dos germans junts. Només es portaven un any d’edat. I a sobre ningú va posar una simple placa amb els noms en els taüts”. La secretària judicial trobava indignant aquella negligència en l’arxiu de cadàvers. La culpa era de la Júlia. Havia manifestat al jutjat que se’n havia anat al llit amb els dos germans. El mateix dia que va saber que estava embarassada, els dos germans quedaven desfets dins la llauna d’un automòbil premsat contra un mur a la vora de la carretera. Júlia va tenir trigèmins. I havia interposat una demanda judicial per determinar la paternitat de la prole. Tanmateix el pare dels dos germans és veia incapaç d’escatir quines podridures eren les d’en Manel, el fill poeta que li havia dit que era gai, i quines eren les d’en Carles, el més petit , que estudiava per capellà en el seminari. Estava l’home abismat en la visió de les despulles dels seus dos fills. Pensava que no havia sabut res d’ells ni de la seva veritable vida. I en aquell moment un tipus corpulent va arribar a pas lleuger fins el racó de cementiri on estaven el pare atribolat i la secretària judicial. Quan va estar al davant d’ells, va treure una pistola de l’interior de la seva jaqueta i va apuntar al cap de la secretària judicial. A aquesta no se li va acudir altre cosa que fer-li saber la seva condició de funcionaria de justícia. L’individu que l’apuntava no li va demanar res. Va disparar-li a la cara. En un instant la meitat del crani amb retalls de cervell i una gran esquitxada de sang van passar a ocupar la làpida del nínxol que tenia la funcionaria a la seva esquena. “ I tu, vell, ets el pare d’en Manel i en Carles?” li va dir en un to imperatiu. “Doncs, si, ho era “, va contestar atemorit. “Perdona bon home, pensava que potser eres algún d’aquests inútils de l’administració. La Júlia ja no et tornarà a tocar els ous. Igual que aquesta meuca del jutjat. En Manel i en Carles eren com germans meus. Ells em van salvar la vida mil i una vegades. Davant la policia i contra els fills de puta més grans que et puguis imaginar. Quan vam estar junts a la trena ells van ser el meu àngel de la guarda. Ara jo seré com un nou fill teu”. “Gràcies”, va mormolar el pare desconcertat, “els nens jugaven molt bé al parxís. Tu en saps?”.

Boires sobre Àvalon

Merlí havia dipositat tota la confiança en Artur. I no només la confiança. El coneixement també. Artur era el cavaller cridat a alliberar Excàlibur. Ell havia d’empunyar l’espasa forjada a Àvalon. Geoffrey de Monmouth no estava present aquell dia. El cavaller Geoffrey de Monmouth va escriure la història d’Artur, però no va presenciar el moment en que aquest es va enfrontar a la prova definitiva. Una afecció intestinal el tenia postrat al seu llit. L’ escuder, Tristram, fou enviat al bosc sagrat amb instruccions estrictes del seu amo de fer-li després un relat fidel dels aconteixements. Aquell dia, al bosc, Merlí estava un pas darrera Artur. Al voltant de la roca on Excàlibur havia penetrat, cavallers de mil llinatges rancuniosos s’amuntegaven expectants. Artur agafà amb fermesa el puny de l’espasa i amb els peus ben assentats al terra estirà amb totes les seves forces. En el mateix moment es va fer un silenci absolut. “La puta mare que el va parir” va mormolar el gran Merlí. Els cavallers, tots més allunyats , no van entendre les paraules i van pensar que Merlí havia fet un conjur. Miraven pàl.lids com Artur deixava l’espasa. Aquesta no s’havia mogut el més mínim de la roca. I ajupia el cap. “La puta mare que el va parir” ,cridava ara fora de si Merlí, “aquest tio s’ha pixat a sobre”. Totes les mirades van adreçar-se als pantalons xops que duia Artur. Llavors Merlí va parlar als cavallers d’aquella assemblea : “ Esteneu-lo i que s’assequi”, va cridar. Curt i ras. Aquell matí Artur fou crucificat en una creu de Sant Andreu que els cavallers van improvisar en el mateix bosc. Com podeu suposar, l’escuder Tristram no va explicar els fets al seu senyor tal com havien passat , sinó com més bells li van semblar.

S'ha trobat el cadàver d'un desaparegut

Per un atzar que ara no val la pena relatar, fa vint-i-tres anys, em vaig veure ajudant a una fotògrafa a fer el reportatge d’una entrevista privada entre l’ex-president del govern Leopoldo Calvo Sotelo i un general de l’exercit espanyol. Recordo perfectament l’aspecte trist i llòbrec de l’ex-president. Contrastava amb la panxa al·legre del militar. El general duia una vida soldadesca de “vinos y estado mayor”, una estranya combinació dels guerrers d’aquells anys. Però Calvo Sotelo tenia l’aspecte d’un home fulminat que jeia darrera unes enormes ulleres contra les que semblava lluitar per llevar-se.

—General, estoy seguro que usted me entenderá porque seguramente también lo ha vivido. ¿Sabe qué es lo peor del poder? Aquí en Calvo Sotelo va fer una pausa retòrica que el general va aprofitar per buidar la seva copa de conyac. Pues lo peor, amigo mío, es la soledad.

— Desde luego, señor presidente, la he vivido y la sigo viviendo. Cuando las mayores decisiones dependen de tí, siempre estás solo.

Llavors el general es va girar cap a mi i em va etzibar: “Oye tu si que te lo pasas bien eh? todo el dia detrás de esa mujer tan guapa”. Es referia a la fotògrafa a la que jo acompanyava i que cal aclarir que tenia més de seixanta anys. Va ser el subtil senyal del general perquè pleguéssim veles i marxéssim de la sala privada on estaven ells prenent el cafè. El poder és solitari i no vol mirades d’altre.

Ara que és notícia la desaparició de Calvo Sotelo m’han vingut al cap aquests fets i he pensat que aquell polític estava penetrat per la tristor. Un ésser malenconiós, ignorant de la greu malaltia que portaven les seves cèl·lules. La pena i la consternació disgreguen fins la més infinitesimal de les parts del cos i acaben per provocar la desaparició. Tan incògnita és la dolència que fins els familiars de Calvo Sotelo diuen que no tenia cap malaltia. I s’ho creuen.

La paraula atòmica

Paraules prenyades a Palafolls el divendres a la nit. Biel Mesquida i Màrius Sampere. Biel Mesquida recita, declama, balla, canta, xiuxiueja els seus mots radioactius. Confessa que a voltes conviu dies amb un vers. Alguns cops amb només una paraula. Percaça les paraules atòmiques. Sembla que l’esperin voluptuoses en un illot radioactiu de la Polinèsia. Allà , les paraules , seguiran essent atòmiques d’aquí mil anys. Monuments contra l’Oblit. En Biel munta un festival mediterrani de poesia al centre del món i convida poetes amenaçats de mort. “Jo també estic amenaçat de mort” sentencia en Màrius. I s’ho mira enfilat a una escala de vuitanta graons.

— Tu Biel quan parles fas poesia. No es distingeix quan parles i quan recites, li diu en Màrius.
— No se com agafar-m’ho això.
— Molt senzill, ets doblement poeta.

Màrius invoca la mort lúcidament i Biel ens proposa viure el consol de la literatura. Una nit que per molt temps exhalarà radioactivitat.

"Ball de lletres" amb Jesús M. Tibau

Una bona vetllada el dimecres a la Fundació Àngel Planells. Em va eixamplar el cor coneixer personalment en Jesús M. Tibau i la Maite. El món dels blocs és sorprenent. La teranyina blocaire em va posar en contacte amb en Jesús. I això finalment va fer possible que dimecres ell vingués a Blanes a parlar-nos de la seva obra. Tanmateix la vida segueix a l’altra banda de les pantalles. Com sempre. I si ja m’agradava l’univers literari dels seus contes, ara puc dir a més que l’autor és la persona sensible i apassionada que la seva obra ja deixa entreveure.

Li vaig demanar permís al Jesús per difondre la fotografia que veieu amb el nas de pallasso. I abans que jo pogués treure’n un sucós guany amb la seva venda al “Lecturas”, on d’altra banda també han parlat d’ell, s’ha apressat i l’ha penjat al seu bloc. Benvinguda coincidència.

“El vertigen del trapezista” és part de l’univers de Jesús Tibau. Contes molt ben escrits, molt ben perfilats i que contenen una visió molt lúcida de la vida: el temps, la mort, el fracàs. Una visió exempta de brutalitat explícita. Vaig alternar la lectura de Cormac McCarthy amb la de Jesús M. Tibau i vaig veure perfectament com des les pàgines de McCarthy sortia una bala que travessava la carpa del circ i encertava de ple en el pit del trapezista. Perdoneu, perdoneu ! però quan en Jesús es va posar el nas de pallasso, jo veia aquestes coses. Val a dir que en Jesús em va salvar de l’al.lucinació amb fermesa. I vaig entendre que el soroll dels trets no em deixava escoltar els gasos de l’estomac, el batec d’un cor asimètric o un càlcul travessant una bufeta plena fins a dalt. Ho he entès, però no sé si sabré pelar aquesta fruita.

“Ball de lletres” , de la mà de David i Santiago , va assolint una majoria d’edat accelerada. Només s’han fet cinc sessions i ja condueixen amb mestria unes vetllades que han esdevingut un referent cultural a Blanes. La interpretació de contes per part de la Mercè i la Dora mereix un aplaudiment especial, doncs amb la seva màgia van connectar-nos amb la sensibilitat de l’autor.

Esperits malignes

Cèsar sense legions en l’imperi de la virtut. Així voldria ser admirat. Tots esperen immòbils les seves paraules. Ferms i amb la mirada posada en el seu rostre. Ell no els mira directament als ulls. El seu esguard es perd entre el núvols que puntegen el cel. Engega la seva pregària amb veu mel.líflua : “Arcàngel Sant Miquel, defensa’ns en el combat contra el mal. Príncep de les Milícies Celestials llença a l’avern amb el teu poder diví a Satanàs i tots els altres esperits malignes que recorren el món”. Apuntant al no-res amb dos dits de la mà dreta, com a senyal de benedicció, dibuixa una creu en l’aire, mentre xiuxiueja “ in nomine Patris et Filii et Spiritus Sancti. Amen”. I sense cap més cerimònia, es gira d’esquena i marxa. El comandant dona les ordres pertinents. Les tripulacions dels avions bombarders B2 trenquen files i s’apressen a ocupar les cabines de les seves aeronaus de guerra. Tan eficaç va esdevenir la pregària del capellà castrense que , en el mateix moment que les bombes arranaven desenes de vides humanes en un mercat de Teheran, ell va caure fulminat per un infart de miocardi. El mateix dia fou diligentment traslladat a l’avern. Tal havia estat la seva última voluntat.

Col.laboració amb el 54è joc literari

Nau Argos col·labora de nou amb el blocaire Jesús M. Tibau en un joc literari. Com a pista teniu aquesta foto, però trobareu més informació al seu blog Tens un racó dalt del món . Animeu-vos, ja que sorteja entre tots els participants als jocs d'abril un lot de 19 llibres de Manuel de Pedrolo.

Aquesta col.laboració d'avui és especial, ja que tindrem a Jesús M. Tibau a Blanes per a presentar-nos el seu llibre.