Previsible

Vaig avisar. I no era broma

Bernhard, mistificació i tragèdia

Miguel Sáenz , escriu que si hi ha alguna vida que es pugui explicar de forma psicoanalítica, aquesta és la de Thomas Bernhard. Probablement un desig de penetrar millor en l’obra fou el que em va portar a llegir “Thomas Bernhard. Una biografia” (Ediciones Siruela, 2004). I no em va decebre gens.

És conegut que el pare de Bernhard, Alois Zuckerstätter va abandonar-los a ell i a la seva mare. El petit Bernhard mai va conèixer el seu pare. Els pares d'Herta Bernhard, tampoc. L’avi matern, que substituí la figura paterna, mai n’hi va voler parlar. Quan Bernhard tenia setze anys aconsegueix localitzar el seu avi patern i va a visitar-lo. Aquest només li diu que el seu pare va morir durant la guerra (no sap si assassinat o afusellat) i li fa saber que era un animal. Li entrega una fotografia en la que comprova espantat que s’assemblen moltíssim. El biògraf Louis Huguet , després de la mort de l’escriptor i a través de testimonis amics de la mare, va esbrinar una veritat colpidora: la mare havia estat violada per Alois Zuckerstätter. Potser fou millor el silenci que la família va mantenir sense fissures, però és evident que Bernhard hagués tingut l’oportunitat de comprendre el rebuig que la seva mare li va dedicar durant molt temps. En realitat el pare no va morir a la guerra, sinó que probablement es va suïcidar. Fet que Bernhard tampoc mai va conèixer.

Miguel Sáenz diu que “toda la vida de Bernhard podría interpretarse como una larga búsqueda del padre”. I de fet, el troba en la figura del seu avi matern, l’escriptor Johannes Freumbichler. Aquest , era un escriptor que ho va sacrificar tot i a tothom per la seva carrera literària (fracassada). L’avi apareix , disfressat dins de diversos personatges, en algunes de les seves obres. La negativa de l’Església Catòlica a permetre que s’enterrés el seu avi (perquè no havia estat mai casat per l’església) fou un mal tràngol que influiria en el seu profund anti-catolicisme. Deu dies va estar el cadàver de l’avi exposat en el cementiri, fins que un dels fills va amenaçar a l’arquebisbe que li portaria el difunt a les portes del seu palau.

La malaltia és també prou conegut que va marcar tota la seva vida, però potser no ho és tant que va passar els últims deu anys de la seva vida sabent que es moria. Que només depenia dels fàrmacs i que no hi havia res a fer. Cada dia, podia ser l’últim. I en aquests últims deu anys de vida incerta va escriure un nombre considerable d'obres importants.

Miguel Sáenz explica com el març de 1994, durant unes jornades dedicades a Bernhard, un dels germanistes , mentre feien un descans prenent una cervesa relaxadament, va voler provocar una conversa diferent sobre l’autor, posant sobre la taula la seva opinió que aquest era homosexual. Sáenz s’inclina per pensar que no. Els homosexuòlegs apunten com a dades a favor de la tesi gay que Bernhard no va tenir amants conegudes i que en el món bernhardià les dones tenen un paper subordinat, i sovint són horribles i repulsives. A mi em sembla que aquests arguments són molt febles i que poden delatar més aviat misoginia. En una entrevista amb Krista Fleischmann, ell va manifestar : “la sexualidad fue en mi caso muy limitada, porque, en el momento en que algo empezó a agitarse, ¿no? […] caí mortalmente enfermo”. El cert és que la dona que més va estimar fou Hedwig Stavianicek, que “només” era trenta-set anys més gran que ell. I sembla evident que el va atraure més com a mare que com a dona amant.

Tot i que en la seva obra hi ha abundància de fets reals i autobiogràfics, Bernhard practicava l’art de la mistificació amb una habilitat molt gran. Barrejava perfectament realitat i ficció i causa un gran desconcert en els seus exegetes. Per exemple, escriu una novel·la (“Corrección”) que es basa en la vida de Wittgenstein i que exposa en realitat el pensament de Schopenhauer. També inventava les cites. Especialment de Heidegger (“ridículo burgués nacionalsocialista en pantalones bombachos”), de qui va admetre públicament en una entrevista que enlloc de molestar-se en anar a buscar cites a una biblioteca es limitava a inventar-les totes.

Un altre aspecte , ocult en l’interior de la terribilitat de la seva obra, és el seu humor. Ell es considerava un bromista i deia que no entenia a la gent que no s’adonava del fons sarcàstic de totes les seves obres. Félix de Azúa , va considerar el seu humor com un “humor centroeuropeo. Temible humor de Kafka, Kubin o Musil, humor tenebroso”.

Sáenz creu que la recepció de Bernhard a l’estat espanyol fou bona perquè la seva manera de ser ( “un anarquista conservador”) coincidia amb la d’ una bona part de la població de l’estat. A mi em sembla que el biògraf aquí ha pecat d’un excés d’amor a l’autor ; o de candidesa respecte dels habitants de la pell de brau. Si Bernhard hagués estat un autor espanyol no només no hagués rebut tots els premis (i subvencions) que els austríacs li van donar, sinó que probablement hauria hagut de fugir corrents abans de morir esquarterat. Proveu a substituir, en qualsevol text de Bernhard , Àustria per Espanya, o , perquè no, per Catalunya. O Salzburg per Barcelona. I ja em sabreu dir.

Bolaño: "el rey del ataque"

El realitzador blanenc Jaume Pujades és l’autor d’un dels millors documentals de Roberto Bolaño que conec. “Roberto Belano: patinant per la pista de gel” és el seu títol. Dura vint-i-cinc minuts.

La pel·lícula d’en Jaume Pujades, malgrat que ha estat premiada i que no és inèdita, encara és prou desconeguda per molta gent. Per aquest motiu, i perquè em fascina, la recomano sempre que puc. Fins ara , mai n’havia escrit res. I crec que és el moment de dir-ne alguna cosa.

Que ningú esperi en aquest documental l’aparició de famosos i celebritats parlant de Roberto Bolaño. Ni Juan Villoro, Vila-Matas, Rodrigo Fresán o Antoni G. Porta. Cap escriptor, ni cap acadèmic surt a la pel·lícula. Fins i tot, malgrat que la va realitzar durant els mesos de febrer i març de 2003, no sentirem mai la veu de Roberto Bolaño. Tot just unes imatges robades d’ell passejant per Blanes, amb la Carolina i la seva filla Alexandra, que en aquell temps anava dins d’un cotxet de criatura. Però us asseguro que és el documental més autènticament bolañero que he vist mai. Si heu vist el “Bolaño cercano” que va fer Erik Hasnoot el 2008 i veiéssiu el de Jaume Pujades del 2003 us adonaríeu que el de Pujades aprofundeix en el Bolaño que Vila-Matas tot just apuntava en el documental d'Hasnoot. El Bolaño que parlava hores i hores amb gent normal i corrent o que feia de jurat de petits premis literaris perquè li interessaven les històries dels escriptors no professionals.

Pel documental de Pujades desfilen els personatges desconeguts que van compartir una part del temps de l’autor en el Blanes on va viure els seus últims disset anys i on va crear el gruix fonamental de la seva obra. Dimas Luna , el propietari de “Video Serra”, els antics propietaris del bar “Hogar del productor” i el seu fill, Marta Matas , el sindicalista Calero, el professor de filosofia Anselmo Sanjuan o l’impagable policia municipal Ruiz Bacas. Tots ells persones allunyades del món de la creació literària, però contertulians i amics de Bolaño.

Especialment brillant és el moment que el policia Ruiz Bacas explica com passaven dotze o tretze hores jugant tots dos amb un spectrum endollat a la televisió. I la debilitat de Bolaño pels jocs d’estratègia, els wargames. Per la forma de jugar que tenia, Bacas ens confessa que van batejar a Bolaño com “el rey del ataque”. Probablement, l’imminent publicació de “El Tercer Reich”, protagonitzada per jugadors de wargames, portarà a les pàgines de la crítica més sofisticada les alegres i despreocupades explicacions del policia Bacas.

Més tràgica resulta l’experiència del bar “Hogar del productor”. Una generació que es va perdre diu algú en el documental.

Aquesta setmana, un important equip de televisió ha estat rodant a Blanes el que serà probablement un dels grans documentals de Bolaño. El director, que no sé qui és, m’han dit que té quatre premis Goya. Molt bé. Però alguns dels personatges que va enregistrar per sempre Jaume Pujades, ara ja han desaparegut, alguns locals han tancat i altres amics ja no volen parlar amb periodistes. No em sorprèn que, malgrat l’èxit de Bolaño, encara no s’hagi valorat prou la pel·lícula de Jaume Pujades. De fet el Roberto Bolaño d’abric llarg i barba sense afaitar, que jugava i xerrava amb els seus amics també era menystingut en aquell moment. Per alguns el documental sembla un mer divertiment. “Què sabran aquesta tropa de Bolaño!” es llegeix en el seu pensament. I en aquest punt és on silenciosament el documental assoleix una victòria completament bolañera. Amb el seu pensament emmoquetat no podran estimar els personatges de Bolaño amb tot el que són i no volen ser.

“Roberto Belano: patinant per la pista de gel” fou projectada a Blanes per primer cop en l'homenatge que vam organitzar pocs mesos després de la seva desaparició. També fou projectada en el bar Horiginal durant la feliç execució del pla B. I ara , després de molt temps, hi haurà una nova oportunitat de gaudir-la en el decurs del Cafè dels Poetes que es farà a Girona el proper divendres 27 de novembre a les nou del vespre, en el Centre Cívic Sant Narcís. Els que hi pugueu assistir no ho dubteu, és una oportunitat , potser única , de veure-la.

Un gir sobre el propi eix

Feia temps que tenia pendent l’última novel·la traduïda al català de Philip Roth: “Indignació”. Editada per La Magrana, el 2009, amb traducció de Xavier Pàmies.

Roth havia seguit , en les seves últimes obres,un camí quasi lineal en el que , d’acord probablement a la seva edat, ens regalava una mirada madura i profunda. A “L’espectre se’n va” , obra molt rica, hi vaig arribar a trobar ,fins i tot, una renúncia a la pròpia creació literària. Zuckerman desapareixia per obra d’un Moriarty més refinat. Roth anava deixant llast i semblava apuntar vers un essencialisme lúcid i inquietant. Per això, “Indignació” la seva següent novel·la m’ha suposat una certa sorpresa. Abandona el narrador crepuscular , enfrontat a la seva decadència , i el substitueix per un Marcus Messner de dinou anys. Per a estalviar-nos un cop d’efecte massa brusc, com hagués pogut ser la reaparició d’un nou Portnoy, ben aviat ens fa saber que Messner està mort: no arribarà a complir els vint anys. El seu relat són els records d’un moribund. Realment tranquil·litzador.

El gir , aparent , que fa Philip Roth a “Indignació” és en relació a l’objecte de l’obra. Sembla preocupar-se per una matèria més social, potser política. Indignació és el mot que no surt dels llavis de Messner davant les imposicions d’una universitat blanca, cristiana d’una petita ciutat : Winesburg. A la novel·la, Messner vol fugir del seu pare, i per això abandona la progressista i oberta universitat de Newark. Només l’impulsa el desig de posar distància amb la seva família. Per suposat, bones persones que l’estimen. Amb Roth s’ha parlat massa de sexe i molt poc, comparativament, del seu anàlisi de les relacions de família i del rol de la família. Poques vegades algú ha estat tan gran en aquest tema com el Roth de “El trastorn de Portnoy”. També a “Indignació” la família és matèria consubstancial de la novel·la.

Roth ha recuperat un decorat de la seva joventut. En una entrevista per “Le Nouvel Observateur” , feta l’any 1981 i que es pot trobar a “Lecturas de mí mismo” ( Mondadori, 2008), Philip Roth declarava:

“Viví en un barrio judío de clase media baja en Newark, hasta que a los diecisiete años ingresé en una pequeña universidad de la Pensilvania rural que había sido fundada por baptistas a mediados del siglo XIX y aún exigía que sus alumnos asistieran a los servicios religiosos semanales. No podría haberme alejado más del espíritu de Nueva York o de mi barrio de Newark. Queria descubrir como era el resto de América”

Sobre aquest decorat hi situa el jove protagonista que no pot suportar l’exigència d’assistència a aquest servei religiós setmanal. Estudiant brillant, bon fill, honest i treballador. Messner té totes les qualitats que la societat pot demanar. Menys una , que queda exclosa automàticament per la possessió de les altres: la mediocritat. Sense mediocritat no hi ha gregarisme. I això ho paga molt car.

Roth ,en l’entrevista , reconeixia que només havia aguantat sis mesos en aquella universitat tradicionalista i que en aquell temps llegia Schopenhauer en els bancs de la capella durant el sermó. Roth es va adaptar, però Messner no.

Com sol passar amb Philip Roth, és fàcil evocar Franz Kafka durant la lectura. La vigilància i interrogatoris als que el degà Caudwell sotmet al bon Messner evoquen inevitablement els patiments del pobre Josef K.

“Alguien debió de haber calumniado a Josef K. , puesto que , sin haber hecho nada malo, fueron a arrestarlo una mañana”.

Mestres Antics

Segueixo amb Thomas Bernhard. “Maestros antiguos”, és una obra de 1985, editada el 1990 per Alianza Editorial (reimpresa el 2008 i fàcil de trobar). Traduïda per Miguel Sáenz. No em consta que hagi estat traduïda mai al català.

Un musicòleg, anomenat Reger, crític del Times , durant més de trenta anys ha anat en dies alterns a la Sala Bordone del “Kunsthistorisches Museum” de Viena. Sempre seu en el mateix banc, davant d’una obra de Tintoretto: “L’home de la barba blanca”. Atzbacher, un “erudit privat” que s’ha guanyat la seva confiança l’observa i l’escolta. Reger té vuitanta-dos anys i durant sis mesos no ha anat a la seva cita en el museu. La mort de la seva dona el va deixar reclòs a casa. Atzbacher, un escriptor que no vol publicar la seva obra, és el narrador i en conseqüència —gran ironia— el llibre que tenim a les mans és la seva publicació. La veu , durant la pràctica totalitat de l’obra , és la de Reger i el narrador només ens la trasllada.

Reger, mitjançant el seu escrivent Atzbacher, ens llega unes reflexions que tenen l’aire d’un missatge pòstum. Reger és un home culte, un ésser que ha confiat en l’art com a forma de supervivència. I la gran lliçó que vol deixar al seu amic Atzbacher (i per tant als lectors del no-escriptor) és que —després de constatar que la perfecció no existeix — els Mestres Antics sempre ens deixaran sols.

“Por muchos que sean los Grandes Ingenios y por muchos los Maestros Antiguos que hayamos tomado por compañeros, no sustituyen a nadie (…), al final nos dejan solos todos esos”

Reger desballesta completament la música, la pintura o la literatura. Però també els hotels, els lavabos, la justícia, el sistema sanitari, els catòlics, les classes baixes, les classes altes, els catedràtics, la premsa, l’estat, els polítics…

“El mundo entero es hoy ridículo y, además, profundamente penoso y cursi, esa es la verdad”

El matís a tenir en compte és que Reger no s’està limitant a atacar de manera vehement el món com a ridícul, sinó en realitat i d’una manera molt més intel·ligent dinamita l’auto-engany al que ens sotmetem a diari per sobreviure. Aquest és el seu veritable objectiu: fer-nos adonar que en les coses que valorem i estimem d’aquest món, hi ha una gran dosi de desig subjectiu de creure-hi. Molt superior al valor que realment tenen. Aquesta és la veritable comèdia. La comèdia és la que fem tots plegats: la comèdia humana. No el propi llibre.

“Qué cosas pensamos y qué cosas decimos, y creemos que somos competentes pero no lo somos, eso es la comedia”

Amb Reger és fàcil simpatitzar. I a mesura que deixem que el seu discurs ens amari anem trobant el seu enuig com la cosa més natural. La lliçó és senzilla i , per a mi, inapel·lable:

“El arte en conjunto no es al fin y al cabo otra cosa que un arte de supervivencia (…) no es en definitiva más que el intento de hacer frente a este mundo y sus contrariedades, lo que al fin y al cabo, como sabemos, sólo es posible sobre todo, una y otra vez, utilizando la mentira y la falsedad, la hipocresía y el autoengaño”

El final és d’antologia. Em reservo explicar-lo perquè només té sentit si abans has llegit la resta de pàgines.

“Maestros antiguos” és un clàssic imprescindible. Resulta més que lamentable que cap editor l’hagi traduït mai al català.

Alguns escrivents

Diu Cyril Connolly a “Enemigos de la promesa” (1938) :

“La calidad mental de un escritor puede mejorar cuanto más siente, piensa o cuanto más lee sin esfuerzo, y, a medida que está más seguro de esa calidad, tanto más capacitado está para efectuar experimentos con la técnica o para simplificarla, llegando incluso a su abandono aparente y a la expresión de intensas emociones o pensamientos profundos en lenguaje ordinario.

Cuanto más ignorante se siente un escritor, tanto más artificial resulta su estilo”

Així opinava un anglès que no tenia cap complex ni patiment pel que fa al seu idioma. El català, una llengua que també permet (fins i tot diria que exigeix) ser directe i sobri, pateix encara la por de la seva dissolució. Potser caldrà que alguns escrivents abandonin la seva consciència de grup de salvament marítim i deixin naufragar una bona colla de sintagmes paparres, i els seus verbs , adjectius i adverbis embriacs que tan mal nom ens donen dins les cases decents.

Per exemple :

“I la primera cosa que d’ella em va arribar, de la dona de carn i os que tenia al davant, i no de l’arquetípica, cristal·litzada, atemporal, que havia vist segons abans, va ésser el seu perfum, carregat i adhesiu, artificiosament aberrant entre les altres olors que es confonien en l’atmosfera ….”

I així pàgines i més pàgines que mai llegiré del gran autor català, avui perfectament sepultat. S’admeten juguesques sobre el nom del gran autor i del seu delicte. No és Ruyra, seria massa fàcil.