L'home d'origami

El primer gir narratiu que fa Joan Carreras a L’home d’origami em va sorprendre. És el moment que Narcís accepta l’oferta de la Cèlia. El vaig trobar brusc i al principi em semblà irreal. Vaig pensar que era una enredada del narrador que havia dedicat un munt de pàgines a rebutjar allò que de sobte el personatge accepta. Però no era un parany superficial. El llibre es va desvelar coherent i rodó. Aquesta era la veritable sorpresa. No sabia que l’origami era l’art de plegar paper. Ho he aprés durant la lectura. I el cert és que les histories creuades que formen l’estructura de l’obra tenen molts plecs. Però m’ha atrapat el fatalisme dels personatges i la mediocritat que els habita. Un escriptor d’èxit que fa novel·la històrica en la que el protagonista és un trobador medieval que investiga crims. Una formula gastada que l’autor vol acabar i que l’ha castrat amb el seu èxit de vendes. Un policia que , menystingut pels seus caps, es enviat a pasturar a comarques. I volent ser aviador no arriba més enllà de col·leccionar maquetes d’avions. Un mag sense ambició i limitat que és fill d’un mag fracassat. Una filla frustrada per l’abandonament dels seus pares i que necessita donar, potser per saber que en el món hi ha algú que la necessita. L’avió del Tibidabo, aquell que mai volava de veritat , és una imatge poderosa que l’autor ha aprofitat molt bé.

“De vegades penso que m’hauria agradat néixer uns quants anys abans i viure aquella època gloriosa de l’aviació, viure el principi d’alguna cosa així ha de ser imponent (… )Hauria preferit l’aviació però m’ha tocat viure l’explosió de la tele i l’arribada d’internet.”

Si bé és cert que tots proven de fugir del seu destí la distancia ens permet veure’ls a tots plegats submergits en el fang d’una mediocritat que s’ha endurit com una crosta rígida. Saben que han malbaratat la seva vida i que mai la podran refer. Tots el personatges tenen el seu moment de lucidesa. La seva epifania. I inevitablement, un cop s’han vist tal com són, tal com alguns d’ells no s’havien vist en tota la seva vida, una riera desbordada els engolirà. No hi ha temps per res.

L’autor s’ha ocultat molt bé. No hi ha rastre de valoracions ni judicis. I la narració flueix amb un ritme constant i indiferent a la gravetat de les revelacions que van apareixent.

Una petita decepció amb l’edició: la coberta és fantàstica però el paper no és de gaire qualitat i la lletra menuda quasi com en una edició de butxaca. I , inexplicablement , a la contracoberta s’anomena Narcís Presas al protagonista , que en realitat es diu Narcís Roca.