Segueixo amb Thomas Bernhard. “Maestros antiguos”, és una obra de 1985, editada el 1990 per Alianza Editorial (reimpresa el 2008 i fàcil de trobar). Traduïda per Miguel Sáenz. No em consta que hagi estat traduïda mai al català.
Un musicòleg, anomenat Reger, crític del Times , durant més de trenta anys ha anat en dies alterns a la Sala Bordone del “Kunsthistorisches Museum” de Viena. Sempre seu en el mateix banc, davant d’una obra de Tintoretto: “L’home de la barba blanca”. Atzbacher, un “erudit privat” que s’ha guanyat la seva confiança l’observa i l’escolta. Reger té vuitanta-dos anys i durant sis mesos no ha anat a la seva cita en el museu. La mort de la seva dona el va deixar reclòs a casa. Atzbacher, un escriptor que no vol publicar la seva obra, és el narrador i en conseqüència —gran ironia— el llibre que tenim a les mans és la seva publicació. La veu , durant la pràctica totalitat de l’obra , és la de Reger i el narrador només ens la trasllada.
Reger, mitjançant el seu escrivent Atzbacher, ens llega unes reflexions que tenen l’aire d’un missatge pòstum. Reger és un home culte, un ésser que ha confiat en l’art com a forma de supervivència. I la gran lliçó que vol deixar al seu amic Atzbacher (i per tant als lectors del no-escriptor) és que —després de constatar que la perfecció no existeix — els Mestres Antics sempre ens deixaran sols.
“Por muchos que sean los Grandes Ingenios y por muchos los Maestros Antiguos que hayamos tomado por compañeros, no sustituyen a nadie (…), al final nos dejan solos todos esos”
Reger desballesta completament la música, la pintura o la literatura. Però també els hotels, els lavabos, la justícia, el sistema sanitari, els catòlics, les classes baixes, les classes altes, els catedràtics, la premsa, l’estat, els polítics…
“El mundo entero es hoy ridículo y, además, profundamente penoso y cursi, esa es la verdad”
El matís a tenir en compte és que Reger no s’està limitant a atacar de manera vehement el món com a ridícul, sinó en realitat i d’una manera molt més intel·ligent dinamita l’auto-engany al que ens sotmetem a diari per sobreviure. Aquest és el seu veritable objectiu: fer-nos adonar que en les coses que valorem i estimem d’aquest món, hi ha una gran dosi de desig subjectiu de creure-hi. Molt superior al valor que realment tenen. Aquesta és la veritable comèdia. La comèdia és la que fem tots plegats: la comèdia humana. No el propi llibre.
“Qué cosas pensamos y qué cosas decimos, y creemos que somos competentes pero no lo somos, eso es la comedia”
Amb Reger és fàcil simpatitzar. I a mesura que deixem que el seu discurs ens amari anem trobant el seu enuig com la cosa més natural. La lliçó és senzilla i , per a mi, inapel·lable:
“El arte en conjunto no es al fin y al cabo otra cosa que un arte de supervivencia (…) no es en definitiva más que el intento de hacer frente a este mundo y sus contrariedades, lo que al fin y al cabo, como sabemos, sólo es posible sobre todo, una y otra vez, utilizando la mentira y la falsedad, la hipocresía y el autoengaño”
El final és d’antologia. Em reservo explicar-lo perquè només té sentit si abans has llegit la resta de pàgines.
“Maestros antiguos” és un clàssic imprescindible. Resulta més que lamentable que cap editor l’hagi traduït mai al català.
Un musicòleg, anomenat Reger, crític del Times , durant més de trenta anys ha anat en dies alterns a la Sala Bordone del “Kunsthistorisches Museum” de Viena. Sempre seu en el mateix banc, davant d’una obra de Tintoretto: “L’home de la barba blanca”. Atzbacher, un “erudit privat” que s’ha guanyat la seva confiança l’observa i l’escolta. Reger té vuitanta-dos anys i durant sis mesos no ha anat a la seva cita en el museu. La mort de la seva dona el va deixar reclòs a casa. Atzbacher, un escriptor que no vol publicar la seva obra, és el narrador i en conseqüència —gran ironia— el llibre que tenim a les mans és la seva publicació. La veu , durant la pràctica totalitat de l’obra , és la de Reger i el narrador només ens la trasllada.
Reger, mitjançant el seu escrivent Atzbacher, ens llega unes reflexions que tenen l’aire d’un missatge pòstum. Reger és un home culte, un ésser que ha confiat en l’art com a forma de supervivència. I la gran lliçó que vol deixar al seu amic Atzbacher (i per tant als lectors del no-escriptor) és que —després de constatar que la perfecció no existeix — els Mestres Antics sempre ens deixaran sols.
“Por muchos que sean los Grandes Ingenios y por muchos los Maestros Antiguos que hayamos tomado por compañeros, no sustituyen a nadie (…), al final nos dejan solos todos esos”
Reger desballesta completament la música, la pintura o la literatura. Però també els hotels, els lavabos, la justícia, el sistema sanitari, els catòlics, les classes baixes, les classes altes, els catedràtics, la premsa, l’estat, els polítics…
“El mundo entero es hoy ridículo y, además, profundamente penoso y cursi, esa es la verdad”
El matís a tenir en compte és que Reger no s’està limitant a atacar de manera vehement el món com a ridícul, sinó en realitat i d’una manera molt més intel·ligent dinamita l’auto-engany al que ens sotmetem a diari per sobreviure. Aquest és el seu veritable objectiu: fer-nos adonar que en les coses que valorem i estimem d’aquest món, hi ha una gran dosi de desig subjectiu de creure-hi. Molt superior al valor que realment tenen. Aquesta és la veritable comèdia. La comèdia és la que fem tots plegats: la comèdia humana. No el propi llibre.
“Qué cosas pensamos y qué cosas decimos, y creemos que somos competentes pero no lo somos, eso es la comedia”
Amb Reger és fàcil simpatitzar. I a mesura que deixem que el seu discurs ens amari anem trobant el seu enuig com la cosa més natural. La lliçó és senzilla i , per a mi, inapel·lable:
“El arte en conjunto no es al fin y al cabo otra cosa que un arte de supervivencia (…) no es en definitiva más que el intento de hacer frente a este mundo y sus contrariedades, lo que al fin y al cabo, como sabemos, sólo es posible sobre todo, una y otra vez, utilizando la mentira y la falsedad, la hipocresía y el autoengaño”
El final és d’antologia. Em reservo explicar-lo perquè només té sentit si abans has llegit la resta de pàgines.
“Maestros antiguos” és un clàssic imprescindible. Resulta més que lamentable que cap editor l’hagi traduït mai al català.
10 comentaris:
Aquest i L'home de teatre van ser els meus dos primers Bernhards. M'estic tornant ximpleta buscant-lo per casa, m'has fet venir unes ganes irresistibles de rellegir-lo. Así Reger [...] Los Maestros Antiguos cansan rápidamente, si los miramos sin escrúpulos, y decepcionan siempre si los sometemos a una contemplación detallada, si, por decirlo así, los convertimos en objeto brutal de nuestro entendimiento crítico. ... Gràcies!! :)
Ha, ha, m'alegro que hi hagis caigut. El final és còmicament devastador. Quin gran llibre!
Fa uns anys es va fer una adaptació teatral en català al Teatre Romea. No la vaig veure.
M'alegro Clídice. El llibre mereix una relectura. Jo el tinc subratllat i anotat per totes bandes. És fantàstic.
Allau, després de la il·luminació que em va suposar la pentalogia, vaig prendre nota de la teva recomenació d'aquest llibre. Gran consell. Ja tinc més obra de Bernhard en espera. El trobo irresistible. Suposo que això em delata...
M'ha semblat molt interessant el post.
Desconeixia el llibre, però només llegir el que has escrit m'han entrat ganes d'aconseguir-lo!
*Sànset*
Benvingut/da Sànset. Gràcies pel teu comentari. Jo diria que si no has llegit res de Bernhard aquest és un bon llibre per començar.
Demà me l'aniré a comprar. Excel.lent apunt com sempre!
Gràcies kweilan. Faràs una bona compra, n'estic segur.
M'has fet venir ganes de rellegir-lo. Recordo la seva lectura com una exaltació permanent. I el final, implacable i divertidíssim.
Benvingut Santi,coincideixo completament amb aquest efecte d'exaltació permanent del que parles. Em sembla molt ben trobada la teva definició de l'estat que crea l'obra en el lector.
Gràcies pel teu comentari.
Publica un comentari